A Dagoll Dagom sempre hem concedit la màxima importància al públic escolar; ja des del nostre primer espectacle, NO HABLARÉ EN CLASE (que precisament tractava el tema de l’ensenyament i l’escola sota el franquisme) l’any 1977, sempre hem dedicat representacions especials per a escoles i instituts.

De vegades, fins a tres sessions setmanals! Podem dir, amb coneixement de causa, que estem familiaritzats amb el públic escolar. Molts espectadors ja adults, ens comenten que la primera vegada que van anar al teatre va ser amb l’escola i a una obra de Dagoll Dagom, fins i tot alguns dels nostres col·laboradors professionals que ara treballen amb nosaltres es troben en aquest cas. Crec que aquesta feina és una de les més positives que hem fet ja que ha estat un degoteig constant d’aficionats al teatre que van començar amb una funció d’ANTAVIANA, o de GLUPS!, o d’EL MIKADO…també és una manera força útil de saber l’edat de la persona que em parla: si em diu “la primera obra de teatre que jo vaig veure va ser ELS PIRATES amb el cole”, jo penso: PIRATES va ser el 1997… aquest (o aquesta) deuria venir entre els dotze i els catorze anys, per tant és nascut cap a meitats dels vuitanta… ara en té VINT-I CINC! Una manera senzilla i fàcil de saber l’edat sense preguntar-la. Evidentment si et diuen que la primera obra que van veure va ser NO HABLARÉ EN CLASE, ja tens clar que estàs parlant amb un quarantó.

Un cop dit això, vull fer una consideració bastant òbvia sobre el tema: l’aprofitament de l’anada al teatre per part dels alumnes depèn de forma gairebé exclusiva de la preparació que n’hagin fet els membres del professorat. Es nota molt quan una escola porta els seus alumnes havent treballat prèviament el tema; n’hi ha que han escoltat i han analitzat les cançons, n’hi ha que han treballat el context històric, musical, etcètera. Aquests alumnes, quan vénen al teatre, ho fan sabent molt bé què van a veure i, per tant, ho gaudeixen molt i, de retop, fan que la companyia també gaudeixi de la representació. Són un públic molt espontani i molt entusiasta que no dissimula les seves reaccions: riuen, aplaudeixen i critiquen sense massa embuts. En canvi, quan l’espectacle no ha estat degudament preparat a classe, els alumnes arriben sense saber què van a veure i moltes vegades totalment desmotivats. Aleshores només cal que el grupet de “gamberros” de torn es posi a fer el burro per espatllar la funció a tots els altres que l’estan veient. Cal tenir en compte, com ja he dit abans, que, en moltes ocasions, és la primera vegada que van a un teatre i no comprenen el fet que els actors, les actrius, els músics i els tècnics estan fent aquella funció en carn i ossos, en viu i en directe; acostumats com estan a la televisió i al cinema en els quals els personatges segueixen actuant independentment del fet que se’ls presti atenció; els actors viuen la representació directament. De vegades, hem hagut d’interrompre la funció i demanar respecte i silenci, al temps que convidàvem a sortir de la sala aquells que no estiguessin interessats en l’espectacle. Aleshores, indefectiblement, s’ha produit un silenci sepulcral i molts dels nois i noies s’han quedat estupefactes en comprovar que els personatge de dalt de l’escenari eren capaços de sortir de la ficció i adreçar-se a ells directament. En aquests lamentables casos, jo penso que una bona part de la responsabilitat és del professorat que els acompanya i que no ha preparat i conscienciat prou als alumnes davant del fet teatral.

Per acabar, us explicaré una anècdota que va tenir lloc l’any 1979. Estàvem fent una funció escolar d’ANTAVIANA al Teatre Municipal de Girona, i a la sala hi havia un merder de ca l’ample. Alguns dels assistents cridaven, xiulaven i fins i tot insultaven els actors. Això em va fer acabar la paciència I vaig interrompre la funció, a l’hora que demanava que s’encenguessin els llums de la sala. Molt emprenyat els vaig fotre un discurs sobre el respecte que mereixia QUALSEVOL PERSONA que estigués treballant i que, els agradés o no, no es podia INSULTAR als demés. Es va produir un silenci total al teatre i el PEPE RUBIANES que també havia sortit d’escena i em feia costat, va rematar el meu parlament amb un “IMBÉCILES!” que els va deixar a tots acollonits i a mi el primer. Jo discursejant sobre el respecte i els insults, i el Pepe tractant-los d’imbècils!...

La funció va acabar enmig d’un silenci que tampoc no era normal ja que, després d’això, ni tan sols reien els moments que tocava riure! En fi, actualment amb COP DE ROCK, les funcions escolars segueixen funcionant com sempre. Algunes molt bones, i algunes no tant. Però això no fa que a DAGOLL DAGOM deixem de preocupar-nos per aquest sector de públic que és, sens dubte, el públic del futur.

Aquí us deixem amb el video d'una de les moltes sessions escolars que es van fer amb Cop de Rock.