Visió

El “contador” d’històries

Una vegada, en un dels llarguíssims viatges en furgoneta que han ocupat tantes hores d’aquests darrers quaranta anys, algú parlava d’un llibre que havia llegit sobre una tribu africana que tenia en la seva organització social un “contador” d’històries que mantenia vives, dins de la tribu, les arrels del seu imaginari col·lectiu, els mites dels seus avantpassats, les reencarnacions de que eren objecte i les explicacions sobre el més enllà. Algú que els feia riure i els feia por en les llargues nits de la selva vora del foc.

Un de nosaltres va preguntar si no seria divertit dedicar-se professionalment a explicar contes i que la gent pagués per escoltar-los. Ens va semblar una idea divertida: una mena de mag de la tribu mantingut pels altres membres, el deure del qual era explicar històries fantasioses.

La qüestió, algú va assenyalar amb sorpresa, és que aquesta és exactament la nostra feina: Explicar contes, alimentar fantasies i aconseguir que la resta de la tribu, els guerrers, els bruixots, els menestrals, ens tiri un tros de carn a l’olla a canvi de la nostra habilitat per fer-los riure o plorar, o les dues coses a la vegada. Des d’aquest punt de vista, la nostra feina ha estat ben noble i necessària. I antiga com la vida.

Al llarg d’aquests quaranta anys apassionants i apassionats, DAGOLL DAGOM sempre va apostar per un “teatre popular de qualitat” que, sense renunciar al contacte per a tots els públics i defugint l’estil minoritari i exclusivista d’altres formacions, no dimitís de la recerca de nous llenguatges –i més concretament del llenguatge del teatre musical- i la transmissió d’un missatge progressista i solidari. Aquesta recerca d’un teatre per tots els públics és clarament la constant més aglutinadora dins de les diferents propostes que hem fet al llarg d’aquests trenta anys i esdevé el tret més unívoc de la nostra vocació.

També s’ha tingut sempre una especial atenció cap als públics escolars que han constituït una de les línies de treball més estimades de la companyia: la formació de nous públics i la captació de joves per al teatre del nostre país. Perquè realment aquesta és una de les responsabilitats que assumim amb més satisfacció: hem estat culpables de despertar l’afició teatral en gran quantitat de nois i noies que en han vingut a veure. Molta gent –jove i no tant jove- ens parla d’algun dels nostres espectacles com d’una experiència important en la seva vida. Un ens diu que es va enamorar del teatre amb tal o qual espectacle; l’altre ens assegura que va tenir clara la seva vocació en presenciar una de les nostres obres. No és retòrica, es tracta, possiblement, de l’elogi més gratificant de tots els que se’ns poden fer. Les històries que hem contat, les cançons que hem cantat, per algú, per alguns, han deixat una traça inesborrable en el seu record. Això ja és molt. Esperem que sigui així per molt anys més i que vostès ho puguin veure.